Chapter 2El cuny fluix

La destral va picar la fusta, va rebotar i va caure a terra amb un soroll sec. En Josep la va recollir i va comptar els passos fins al tauló. Sis i mig. Sempre sis i mig. —Has tornat a fallar —va dir la Núria des de la porta del garatge. Ell no l'havia sentida arribar. Duia una carpeta contra el pit, com el dia que va plegar. —Què hi fas, aquí? —Et porto la liquidació. L'Oriol diu que el rellotge encara va set minuts endarrerit. Va deixar el sobre damunt del banc, al costat de la destral. Va mirar els tres taulons: plens d'esquerdes, de senyals, d'esgarrinxades. —Vint-i-dos anys mirant una pantalla —va dir ella— i ara trenques fusta a les nou del vespre. —Em surt millor que els fulls de càlcul. La Núria va assenyalar el mànec. —Se't mou el ferro. Ho veus? En efecte, el cuny s'havia afluixat. El cap de la destral ballava una mica dins del mànec de freixe. En Josep va estrènyer les dents. —Demà buscaré un manyà. —Demà no. Diumenge hi ha la lliga al poliesportiu de Vic. Inscripcions fins divendres. Ell va alçar el cap. Ella ja era a la porta. —Si t'hi apuntes, vine a buscar el sobre —va dir, i se'n va anar. En Josep es va quedar amb la destral a la mà, el mànec calent, el cuny fluix. Va buscar el full blanc que havia plegat el dia que va plegar, el va desplegar i va escriure «Vic» amb el bolígraf.